La finalitat d’aquesta entrevista amb el Marc Franco Sola, vicedegà de la FPCEE URL – Blanquerna i especialista en l’àmbit de l’Educació Física, és la de donar respostes, eines i recursos al professorat d’Educació Física, d’Educació Primària, més concretament. En aquest article tractarem alguns incidents crítics, els quals certs testimonis han presentat dubtes al respecte. Aquests incidents crítics són amb relació al mètode d’aprenentatge, és a dir, problemes motivacionals o problemes a l’hora d’entendre les activitats, per exemple, i parlarem sobre incidents crítics amb relació a normes de conducte, més concretament pel que fa a la violència física i verbal.

Alguns testimonis han comentat que durant les classes d’Educació Física hi ha una falta de motivació per part de l’alumnat, de fet, durant una altra entrevista (Incidents Crítics: Organització del temps, espai i recursos i Normes de conducta) parlàvem de si s’ha de castigar o no, als alumnes quan no porten el vestuari adequat… Doncs sembla a ser que el fet de castigar sense fer Educació Física sigui fer un favor per segons quina persona. Com creus, o quines estratègies podem utilitzar per motivar els infants? Consensuar les activitats podria ser una bona opció?

M’agrada el fet de recordar el que parlàvem l’altre dia, el fet del càstig pedagògic, trobar sentit en el qual fem, aquest seria un primer consell que donaria, intentar que l’alumne sigui conscient dels aprenentatges i del sentit que aquests tenen. En el nostre àmbit, l’Educació Física, això és possible. Encara que l’alumne s’ho passi bé, si no té gaire clar del que està aprenent, o no hi ha un moment per pair i prendre consciència dels aprenentatges (definició d’avaluació) aquesta motivació es va perdent a poc a poc. Sobretot parlant de motivació intrínsenca, l’extrínseca pot arribar a ser molt superficial. La motivació intrínseca és la que ens aportarà més, més a llarg termini i més transferible als aprenentatges vitals i competencials. Això ho aconseguirem si hi ha un sentit en les coses que fem i treballem. A mi m’ha ajudat molt, el que els experts denominen la negociació curricular. Com a mestre podem tenir clar a on volem arribar, però la manera per fer-ho pot ser a través de diferents camins, i que l’alumne pugui triar aquests camins és important, però sense confondre, ja que no tot val, deixant clar que el mestre ha de saber molt bé a on hem d’arribar parlant a nivell curricular o de trets d’identitat de l’escola, etc. Escollir les activitats forma part de les habilitats del/a mestre/a i diu molt del grup classe en qüestió. Els alumnes podrien organitzar diferents estacions, o proposar adaptacions a aquests. Amb els jocs cooperatius, per exemple, hi ha una bateria d’activitats i reptes físics, però el fet de jugar amb la creativitat i l’originalitat, on els mateixos alumnes puguin crear diferents propostes, guanya amb implicació i motivació. Un exemple és el de les formigues cooperatives, on hi ha aquesta part creativa, on són els mateixos alumnes que dissenyen reptes, i després altres alumnes de la mateixa o una altra escola portaren a terme.

Seguint amb el tema què per alguns infants no fer Educació Física és pràcticament un favor… Hem pogut comentar amb diferents companys de professió que quan ells/es eren alumnes, les sessions d’Educació Física els hi podien arribar a causar por o inseguretat, ja sigui perquè l’estat físic no acompanyava a l’hora de fer depèn quines activitats o per altres motius. Aleshores, com creus que hem de planificar les activitats perquè tothom se senti a gust i què fer quan un infant no és capaç de fer X activitat a causa del seu estat físic?

Jo tindria clar un aspecte, i també per treure’ns pressió de sobre com a docents, però sense deixar de ser responsables… Jo crec que hem de ser molt humils i tenir clar que ens podem equivocar, podem plantejar alguna activitat on alguna persona no sigui capaç de fer-la i que el resultat sigui catastròfic a nivell moral o emocional. Per tant, ens podem equivocar, i de fet, seria una equivocació considerable, però hem de tenir aquest punt d’humilitat i reconèixer els nostres errors i aprendre per la pròxima ocasió. Ningú està lliure d’equivocar-se, un/a mestre/a també és un ésser humà i, doncs, ens podem equivocar. Tanmateix, el que no podem ser és negligents, ni irresponsables, ni no tenir criteri, és a dir, abans de prendre una decisió s’ha de fer un acte reflexiu, de valoració de la situació a l’hora de dur a terme les activitats. Hem de ser professionals, i això també ens ho porta l’experiència, amb aquesta experiència anem reduint la franja d’error. Com deien els grecs: “En la virtut està l’equilibri”, ni pecar de massa prudent i no encoratjar als alumnes, ni pecar de manera irracional o emocional i dir-li als alumnes que les activitats s’han de fer tant sí com no, sense tenir en compte les limitacions de cadascú. Per tant, hem de valorar i en base a aquestes valoracions hem de prendre una decisió. I quan prenem aquestes decisions, si l’hem pres de manera conscient i valorativa, però tot i això ens equivoquem, aleshores reconeixerem el nostre error i intentarem que no torni a passar.  

Continuant parlant de les limitacions o frustracions que pot causa l’estat físic d’una persona, m’agradaria parlar sobre el tema de la natació, ja que moltes escoles en fan. Aquesta pràctica pot ser un moment on els infants se sentin avergonyits o acomplexats amb el seu cos? O això és més aviat a la Secundària? Veus útil i necessària aquesta pràctica? 

Respecte a la primera pregunta, l’acceptació del propi cos i la visió social d’aquest és un aprenentatge molt inherent a l’assignatura de l’Educació Física. I evidentment, és una matèria on el cos i el moviment és la nostra eina de treball amb la qual fem un aprenentatge més holístic, però sempre a través del cos i el moviment. Per tant, veig importantíssim treballar aquest aspecte, i en funció de l’edat es treballarà d’una manera o una altra. En primers cicles podria ser més aviat un treball de prendre consciència a nivell individual, és a dir, tota la part perceptiu-motriu, de coneixement del propi cos, control del cos… I a poc a poc, a mesura que anem creixent aquesta concepció del cos passa més a la concepció social que es té d’aquest. I en els nostres temps, crec que ens està tocant viure una revolució en aquest sentit, les xarxes socials no ajuden gens, per exemple, ja que els cànons de bellesa que estem instaurant en la nostra societat no ajuden a treballar aquest tipus de complex, fins i tot, pot esdevenir una patologia important, una malaltia a nivell psicològic com els casos de la bulímia o l’anorèxia. Tot i que, el complex físic no ha de per què arribar a l’extrem d’esdevenir malaltia, pot forjar el caràcter i certs aspectes emocionals no menors en els nostres infants. Per tant, s’ha de treballar molt els aspectes amb relació al complex físic i com a mestres hem de ser molt sensibles, ja que aquest fet està tan instaurat en la nostra societat que a vegades no ens adonem i podem fer comentaris molt punyents. Per tant, s’ha de vigilar molt quan per exemple diem: Fem equips que estiguin compensats a nivell de constitució. Aquesta pràctica podria estar justificada, ates que és necessari una distribució de les persones segons les seves característiques físiques, si treballem esports com el rugbi per exemple, on hi ha diferents rols depenent de la constitució, però hem de ser molt curosos, ja que tot i estar justificat podem ferir sensibilitats. I em repeteixo amb la resposta de la pregunta anterior… podem tenir una errada, per aquest motiu és important avaluar i valorar com ha anat l’activitat, és a dir, comprovar si tothom sa sentit a gust, a nivell verbal o no verbal, detectar emocionalment com està el grup classe, ja que pot haver-hi algun infant que pugui estar vivint emocions que poden fer encendre llums d’alerta. 
Per tant, parlar de cos a Educació Física senzillament és part de la nostra feina, ineludiblement.
Aquests fets, penso que s’incrementa en l’adolescència, en la Secundària encara és més exponencial, atès que l’adolescència és una etapa on en la qual la meva identitat personal té molt a veure amb la identitat de grup, és a dir, de la manera que el grup em valora, forma part a com jo em veig. I això ens passa al llarg de la vida, però en l’adolescència és importantíssim.

Creus que l’adolescència s’està anticipant?

Segurament els experts podrien donar dades més objectives, però com a expert en Educació Física i en contacte amb l’entorn, la meva sensació és aquesta mateixa. I em consta que hi ha dades objectives i experts en la matèria de la psicologia evolutiva que parlen amb aquests termes, que la preadolescència ens la trobem ja en etapes d’onze i dotze anys. Per tant, podem parlar de preadolescents en plena primària, quan abans, anys enrere no era fins als catorze anys que parlaven de preadolescència. I aquí tenim una bomba de rellotgeria, ja que qualsevol comentari del grup pot ser molt punyent, i a vegades hem de fer de psicòlegs, salvant les diferències i evitant intrusions professionals, però evidentment un mestre ha de tenir nocions de psicologia, ja que aquí hi ha una acceptació del propi jo, de com em veu l’entorn, de com reacciona el grup amb casos de bullying… 
I respecte al tema de la natació, jo veig important treballar-la, però tant o més com ho és tota l’Educació Física en si, tampoc vull separar la natació de l’Educació Física, ja que hi ha una part del currículum que parla del desenvolupament del medi, per tant, amb la natació estaríem parlant del medi aquàtic. I aquesta pràctica també ens dona habilitats motrius de desplaçament, per exemple. I també, aprenentatges sobre aspectes actitudinals, grupals, socials, emocionals… Doncs, la natació es podria incloure perfectament, ara bé, en tota l’etapa ja discreparia, s’hauria de temporalitzar-la, és a dir, fer-la durant el primer i tercer trimestre de 1r i 3r, per exemple.

Canviant d’incident crític: Violència verbal o física, tant d’infant a infant com d’infant a docent. S’han recollit diferents comentaris, un mestre ens explica com un infant li va donar un cop de puny a un altre pel simple de fet de no anar amb el grup que ell volia a l’hora de fer una activitat. Això em porta a preguntar-te com creus que s’haurien de fer els grups perquè aquestes disconformitats no passin? Els ha de fer el mestre? Els han de fer els infants? Aleatoriament?

Seguint amb la mateixa major que deien els grecs: “En la virtut està l’equilibri”, doncs no crec que hi hagi una única manera, no hi ha una única manera idònia i exclusiva com a metodologia. Soc del l’opinió que el millor és treballar segons el criteri del mestre per treballar segons quina activitat es durà a terme, mixtes, aleatoris, per nivell… Però sempre hi ha d’haver un perquè darrere l’elecció i aleshores serà una elecció encertada. 
Amb relació a aquesta agressió física que comentaves penso que aquest fet és una punta d’iceberg, les quals acostumem a veure molt durant les sessions d’Educació Física a causa de la naturalesa d’aquesta. Per tant, s’hauria d’escarbar una mica més, ja que pensaria que aquí hi està passant alguna cosa més, o no, però compartiria aquest incident de seguida amb la tutora per intentar esbrinar els motius de la conducta. I d’aquesta manera, col·lectivament i col·legiadament prendre decisions.

Davant d’una situació d’aquestes característiques, o davant d’un cas de violència verbal, creus que és millor aturar la classe o simplement apartar a les persones del grup i seguir?

És difícil mullar-se amb aquest tipus d’afirmació, ja que podria fer una justificació, però en aquell moment actuar de manera diferent si ho valores d’una altra manera, atès que les situacions poden ser molt diverses. Però, així d’entrada jo seria molt taxatiu, és a dir, hi ha certes coses que atempten a la seguretat i al respecte. Si hi ha alguna actitud que posa en risc al mateix alumne, o als companys o als mestres, soc partidari d’aturar la classe i marxar. Encara que l’estigui exposant davant del grup, de fet, també és un reforç si algú estava veient aquella actitud i veu com aturo la classe, i si algú no ho estava veient i l’infant se sent exposat, crec que igualment és prou greu per aturar la sessió. Si són temes de seguretat, jo ho aturo. I si són temes de respecte que estan al llindar de la intransigència, no perilla la seguretat de l’altre, però si el respecte és el que sempre diem, està molt bé donar llibertats, però la teva acaba quan comença la de l’altre. Per tant, si passa això també seria partidari d’aturar-ho i dir: Per aquí no passo, fins al punt de recollir i marxar cap a classe. No m’esteu escoltant, ho he dit no sé quantes vegades i fins i tot hi ha “catxondeo”, és a dir, està havent-hi una falta de respecte, doncs aturem i cap a classe, teràpia de xoc. Evidentment, fer això de manera reiterada perd tot el valor, però en un moment puntual s’ha de fer. Dit això, també hi poden haver diferents situacions, pot passar alguna cosa greu, però que estigui resolta i potser interrompre seria contraproduent, ja que no vull trencar la dinàmica del grup, perquè no ho ha vist ningú més… i el millor seria simplement apartar l’infant i parlar amb ell, s’ha de valorar la situació.

S’ha recollit algun cas on s’explicava que el docent ha hagut d’utilitzar la força física, és a dir, fer una contenció davant d’un cas de violència física. En una altra entrevista (Eines i recursos davant d’un cas amb NEE a les sessions d’EF) l’experta en qüestió, en cas de les NEE, estava totalment en contra de fer servir la força física. Sense tenir en compte les NEE, si fos necessari, s’ha de fer? S’ha d’evitar? És l’últim recurs?… 

Tenint en compte com està formulada la pregunta, jo no faria cap contenció excepte en els casos on el/la mestre/a o especialista sàpiga que darrere hi ha un diagnòstic com un autisme molt sever, per exemple, i que per seguretat s’ha d’actuar seguint un protocol. Però, la contenció no s’hauria d’aplicar, però, es clar, si es posa en risc la seguretat del mateix alumne doncs s’ha de contenir perquè no es faci mal. Són situacions molt extremes, dubto que algú, tot i que podria passar, hagi fet alguna contenció sense que fos estrictament necessari.